El programa que Catalunya es mereixia

Divendres passat una cua llarguíssima envoltava el teatre Tívoli de Barcelona i a més d’un turista curiós li costava de creure que aquella gent esperés per veure un programa de ràdio. Deiem adèu a més que un programa de ràdio, els oients ens acomiadavem dels culpables de la desafecció política, segons diuen males llengües, però també dels culpables que molta gent no massa polititzada sàpiga els noms de consellers i ministres. Durant nou anys han fet allò que els polítics haurien de fer i no han fet: apropar-los a la gent.

Últim Minoria Absoluta al Tívoli

Han fet més que això. Han estat un dels culpables de col·locar una nova ràdio en català al mapa fins arribar a fer-la líder d’audiència. És evident que el mèrit no és només seu però ells em van enganxar a mi (i segurament a molta més gent a RAC1). Jo escoltava el Minoria Absoluta i un dia el deixava una estona més, un altre dia el posava una mica abans i em vaig acabar enganxant a l’emissora.

Minoria Absoluta s’acaba, però no el seu esperit que continuarà sempre que, com va dir Toni Soler al discurs de comiat, quan sentim un polític que parla des d’una tribuna, per més alta que sigui, no li donem massa importància. Tornaran al setembre amb Polònia i Crackòvia i, si és veritat que només podem esperar una bona retrobada si tenim cura dels comiats, aquesta retrobada serà fantàstica.

Era el millor que podies escollir: fer-te periodista

Als periodistes els agrada, o ens agrada (encara em costa una mica parlar dels periodistes en primera persona, suposo que perquè encara sóc periodista en fase beta), parlar molt sobre nosaltres. Suposo que s’ajunten el punt d’egocentrisme que es necessita per creure que el que tu explicaràs, la teva visió del món, té prou importància com per ser difosa, i el fet que es (aquí sí que encara no m’hi puc incloure) guanyin la vida amb la paraula cosa que acaba creant una mena d’adicció a parlar enlloc d’actuar. Ara bé, alguns d’aquests periodistes han parlat sobre la professió amb molt encert. Un dels que ho va fer va ser Puig i Ferreter, que va retratar en una novel·la molt àcida amb un títol molt eloquent, Servitud, el seu pas per La Vanguardia als anys vint però que encara el que explica encara és actual. Aquí us en deixo un tastet:

“Mentre em despullava, jo anava reflexionant: és el millor pensament que podies fer. No tens carrera, ni ofici; no serveixes per res; saps una mica de tot, però no saps res a fons; tens un cert atreviment, una mica d’ambició, però no saps on vas ni el que vols; ets incapaç de manar i no serveixes per ésser manat; fins ara no t’has sabut dirigir tu matei, potser ara n’aprendràs tot dirigint l’opinió… Era el millor que podies escollir, Andreu: fer-te periodista, Ben mirat, potser no et quedava altre camí…