Fa un parell de mesos fent la migdiada amb el programa de TV3 El Club vaig assistir a una mena de fenòmen paranormal digne d’Iker Jimenez, la reencarnació del gran humorista: Eugenio que ara, després de mort i ressucitat (ell ha tardat més de tres dies) es diu Reugenio.
El primer que he de dir és que més que gràcia em va inquietar molt. No era una imitació com les que estem acostumats a veure. Normalment, per bo que sigui l’imitador acabem veient un persoantge nou: el Boris del Carlos Latre, el Maragall del Queco Novell, el Nuñez del Polonia… Reugenio, però era el mateix Eugenio, de fet no se sap qui hi ha darrera d’aquest personatge, és un actor del que no es vol revelar la identitat. És una creació del fill d’Eugenio que ha recolzat la proposta, li ha donat les ulleres i el vestit del seu pare i l’ha contractat a l’empresa que va heretar del seu pare.
Evidentment em sembla totalment legítim que cadascú faci el que vulgui amb la seva herència, en aquest cas un personatge tan particular com l’Eugenio, encara que aquesta particular reencarnació em faci més angúnia que gràcia. El que em sembla més curiós és que els padrins de la presentació en societat d’aquest nou Eugenio fos la SGAE, que va cedir la seva seu. No deixa de fer certa gràcia que els que s’encarreguen de vetllar pels autors, la originalitat i emprenen apassionades croades contra la còpia apadrinin un projecte que no és més que una còpia d’una persona que ja va existir i, desgraciadament, va morir. Potser és que com que el creador és el que cobra els drets d’autor d’aquest personatge i Reugenio generarà més diners l’empresa privada sense ànim de lucre passa per sobre de l’originalitat. O potser és que, malpensada de mena, els veig sempre com els dolents de la pel·lícula.
