Quan arriben els festivals cinematogràfics tots els mitjans hi envien periodistes que es passen dies veient un film darrera l’altre, fent travesses, dient-nos què és el que no ens hem de perdre quan arribi a les nostres cartelleres i els esforçats cinèfils prenem nota de les pel·lícules de referència que anirem a veure quan s’estrenin, al Verdi, evidentment. Passen mesos, anys i sovint aquests pel·lícules no arriben. Ara em bé al cap I’m not there, per exemple, és un biopic de Bob Dylan que l’any 2007 va guanyar a Venecia, als Independent Spirit Awards i als Globus d’Or i que aquí no hem pogut veure.
M’he preguntat sovint què passa amb aquestes pel·lícules i, fa unes setmanes, vaig llegir a l’Avui un article que en parlava. Entre 2004 i 2008 només 143 de les 320 pel·lícules que van participar en els festivals de prestigi internacional han arribat a les pantalles, i el percentatge segueix baixant. La televisió pública tampoc sembla una sol·lució, ja que tracta bàsicament amb les majors, les mateixes que avui es posen les mans al cap per la llei del cinema, i aquestes els venen paquets amb els grans èxits de taquilla i altres pel·lícules menors i poc interessants.
Sembla que la llei del cinema, a més d’ofrerir-nos la possibilitat de veure pel·lícules en català, potenciarà que aquest cinema, potser minoritari, però de qualitat i que també té el seu públic, arribi a les sales. Ho farà a través de la Xarxa Concertada de Cinemes de Catalunya, uns cinemes que, a partir d’acords amb la Generalitat i que pretendran fer arribar al públic pel·lícules catalanes i europees en versió original. Una iniciativa molt lloable que potser farà que les pel·lícules de les que ens parlen els crítics que van als festivals no quedin en una espècie de llimb i arribin als espectadors i, si pot ser, no només als de Barcelona.
