Fa uns quinze dies Bob Dylan va ser detingut a Nova Jersey per “passejar sense rumb definit”. Un veí va veure a un vell sense afeitar i d’aspecte descurat i va alertar la policia, una noia de 24 anys que no va reconèixer Dylan i no va creure que era ell quan li va demanar que s’identifiqués.
Que la policia no reconegués al cantautor no em sorpèn. Tampoc em sorprèn que estigui mal vist passejar sense rumb en una societat en que tot el que fem sembla que hagi de tenir un resultat immediat, que totes les nostres accions hagin de tenir un rumb definit que ens porti, tan ràpid com sigui possible, al nostre destí. On sembla que l’important és arribar a algun lloc ràpidament perdent-nos tot el que podríem viure mentre recorrem el camí. De fet si m’he d’imaginar a Bob Dylan fent alguna cosa que no sigui cantar me l’imagino passejant mentre pensa en les seves cançons i em pregunto qui escriurà cançons com les de Dylan en un món on, no només està mal vist passejar, si no on, a més a més, poden arribar a considerar perillosa la gent que ho fa.
