Amics dels amics

Diuen que són els Take That catalans perquè són quatre nois i canten tots. Diuen que fan electro (per les bases electròniques), subpop (perquè no arriben a pop) i d’autors (perquè són quatre). “Avança’t al teu temps, digues que t’agraden Els amics de les arts” diuen a la seva web.

Els amics de les arts a Sant Andreu

No sé si m’he avançat gaire al meu temps, el que sí que puc dir és que m’agraden. Els vaig descobrir fa un parell de setmanes a l’Ànima, del Canal 33, i l’endemà els vaig sentir a El món a Rac1 i vaig sentir-los en directe el dilluns següent a les festes de Sant Andreu. Un concert amb un públic numerós i entregat que se sabia de memòria les seves cançons. Potser no m’havia avançat massa al meu temps però tampoc es anava tan tard si em guio per la cara de sorpresa i il·lusió que feien quan veien un públic que ballava i cantava les seves cançons. Una actitud, la dels amics, que s’agraeix moltíssim.

No és fàcil dir quina és la raó d’aquest èxit. Música que barreja el folk i l’electrònica i histories quotidianes i intergeneracionals. Doctorats en romànic medieval amb un futur incert que potser acabaran sent l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que, quan puja al metro a Verdaguer, pensa que un shawarma amb tu és el millor que hi ha. Una nova contribució al cada cop més ric i variat panorama de la música en català.

Cinema de festival

Quan arriben els festivals cinematogràfics tots els mitjans hi envien periodistes que es passen dies veient un film darrera l’altre, fent travesses, dient-nos què és el que no ens hem de perdre quan arribi a les nostres cartelleres i els esforçats cinèfils prenem nota de les pel·lícules de referència que anirem a veure quan s’estrenin, al Verdi, evidentment. Passen mesos, anys i sovint aquests pel·lícules no arriben. Ara em bé al cap I’m not there, per exemple, és un biopic de Bob Dylan que l’any 2007 va guanyar a Venecia, als Independent Spirit Awards i als Globus d’Or i que aquí no hem pogut veure.

M’he preguntat sovint què passa amb aquestes pel·lícules i, fa unes setmanes, vaig llegir a l’Avui un article que en parlava. Entre 2004 i 2008 només 143 de les 320 pel·lícules que van participar en els festivals de prestigi internacional han arribat a les pantalles, i el percentatge segueix baixant. La televisió pública tampoc sembla una sol·lució, ja que tracta bàsicament amb les majors, les mateixes que avui es posen les mans al cap per la llei del cinema, i aquestes els venen paquets amb els grans èxits de taquilla i altres pel·lícules menors i poc interessants.

Sembla que la llei del cinema, a més d’ofrerir-nos la possibilitat de veure pel·lícules en català, potenciarà que aquest cinema, potser minoritari, però de qualitat i que també té el seu públic, arribi a les sales. Ho farà a través de la Xarxa Concertada de Cinemes de Catalunya, uns cinemes que, a partir d’acords amb la Generalitat i que pretendran fer arribar al públic pel·lícules catalanes i europees en versió original. Una iniciativa molt lloable que potser farà que les pel·lícules de les que ens parlen els crítics que van als festivals no quedin en una espècie de llimb i arribin als espectadors i, si pot ser, no només als de Barcelona.

Se’ns cova l’arròs

Tenir 30 anys, viure a la Barcelona moderna i alternachichi i ser dissenyador gràfic no és fàcil. I si, a més a més, et deixa la nòvia de tota la vida i tens la sensació que se’t cova l’arròs tot es complica. Això és el que li passa a Xavi Masdeu, el protagonista d’”Arròs covat” una petita perla amagada en la programació del 33.

TV3 aposta pels nous formats creant una sèrie d’animació per adults. Petits capítols de deu minuts creats pel dissenyador gràfic Juanjo Saéz. Un format nou, diferent original pensat per ser vist a internet i ha estat aquest èxit a la xarxa el que ha fet que ja tinguem confirmada una segona temporada d’”Arròs covat”. Tan si sentiu que se us cova l’arròs com no doneu un cop d’ull a aquesta aposta petita però valenta i innovadora que fa TV3.  Aquí us deixo el primer capítol.

Buscant finestres

“Finestres, això és el que necessitem, em va dir una vegada un savi en un país llunyà, la vastitud d’allò real és incomprensible, per capir-lo cal recloure’l en un rectangle, la geometria s’oposa al caos, per això els homes han inventat les finestres, que són gemoètriques, i cada geometria pressuposa els angles rectes, ¿deu ser que la nostra vida està subordinada als angles rectes? Saps, aquells itineraris tan complicats fets de segments que tots plegats hem de recòrrer simplement per atènyer la nostra fi.”

Antonio Tabucchi Tristano es mor

Prometo que és l’última cita de Tristano es mor que publico en aquest blog. Tot depén de com es miri. Per mi les finestres sempre havien servit per mirar cap enfora, però és veritat que reclouen, d’una manera irreal, el món que hi ha fora. És molt més còmode mirar només allò que veiem des de la nostra habitació, emmarcat com si fos un quadre d’un museu, que sortir i comprovar la immensitat del món, que ens el fa més ric però a la vegada incomprensible.

Quan passejar és delicte

Fa uns quinze dies Bob Dylan va ser detingut a Nova Jersey per “passejar sense rumb definit”. Un veí va veure a un vell sense afeitar i d’aspecte descurat i va alertar la policia, una noia de 24 anys que no va reconèixer Dylan i no va creure que era ell quan li va demanar que s’identifiqués.

Que la policia no reconegués al cantautor no em sorpèn. Tampoc em sorprèn que estigui mal vist passejar sense rumb en una societat en que tot el que fem sembla que hagi de tenir un resultat immediat, que totes les nostres accions hagin de tenir un rumb definit que ens porti, tan ràpid com sigui possible, al nostre destí. On sembla que l’important és arribar a algun lloc ràpidament perdent-nos tot el que podríem viure mentre recorrem el camí. De fet si m’he d’imaginar a Bob Dylan fent alguna cosa que no sigui cantar me l’imagino passejant mentre pensa en les seves cançons i em pregunto qui escriurà cançons com les de Dylan en un món on, no només està mal vist passejar, si no on, a més a més, poden arribar a considerar perillosa la gent que ho fa.

SGAE còpies i homenatges

Fa un parell de mesos fent la migdiada amb el programa de TV3 El Club vaig assistir a una mena de fenòmen paranormal digne d’Iker Jimenez, la reencarnació del gran humorista: Eugenio que ara, després de mort i ressucitat (ell ha tardat més de tres dies) es diu Reugenio.

El primer que he de dir és que més que gràcia em va inquietar molt. No era una imitació com les que estem acostumats a veure. Normalment, per bo que sigui l’imitador acabem veient un persoantge nou: el Boris del Carlos Latre, el Maragall del Queco Novell, el Nuñez del Polonia… Reugenio, però era el mateix Eugenio, de fet no se sap qui hi ha darrera d’aquest personatge, és un actor del que no es vol revelar la identitat. És una creació del fill d’Eugenio que ha recolzat la proposta, li ha donat les ulleres i el vestit del seu pare i l’ha contractat a l’empresa que va heretar del seu pare.

Evidentment em sembla totalment legítim que cadascú faci el que vulgui amb la seva herència, en aquest cas un personatge tan particular com l’Eugenio, encara que aquesta particular reencarnació em faci més angúnia que gràcia. El que em sembla més curiós és que els padrins de la presentació en societat d’aquest nou Eugenio fos la SGAE, que va cedir la seva seu. No deixa de fer certa gràcia que els que s’encarreguen de vetllar pels autors, la originalitat i emprenen  apassionades croades contra la còpia apadrinin un projecte que no és més que una còpia d’una persona que ja va existir i, desgraciadament, va morir. Potser és que com que el creador és el que cobra els drets d’autor d’aquest personatge i Reugenio generarà més diners l’empresa privada sense ànim de lucre passa per sobre de l’originalitat. O potser és que, malpensada de mena, els veig sempre com els dolents de la pel·lícula.

El programa que Catalunya es mereixia

Divendres passat una cua llarguíssima envoltava el teatre Tívoli de Barcelona i a més d’un turista curiós li costava de creure que aquella gent esperés per veure un programa de ràdio. Deiem adèu a més que un programa de ràdio, els oients ens acomiadavem dels culpables de la desafecció política, segons diuen males llengües, però també dels culpables que molta gent no massa polititzada sàpiga els noms de consellers i ministres. Durant nou anys han fet allò que els polítics haurien de fer i no han fet: apropar-los a la gent.

Últim Minoria Absoluta al Tívoli

Han fet més que això. Han estat un dels culpables de col·locar una nova ràdio en català al mapa fins arribar a fer-la líder d’audiència. És evident que el mèrit no és només seu però ells em van enganxar a mi (i segurament a molta més gent a RAC1). Jo escoltava el Minoria Absoluta i un dia el deixava una estona més, un altre dia el posava una mica abans i em vaig acabar enganxant a l’emissora.

Minoria Absoluta s’acaba, però no el seu esperit que continuarà sempre que, com va dir Toni Soler al discurs de comiat, quan sentim un polític que parla des d’una tribuna, per més alta que sigui, no li donem massa importància. Tornaran al setembre amb Polònia i Crackòvia i, si és veritat que només podem esperar una bona retrobada si tenim cura dels comiats, aquesta retrobada serà fantàstica.

Adèu a Pina Bausch

Ens ha deixat una altra gran artista: Pina Bausch. Mentre sentia la notícia intentava recordar quan vaig veure per primer cop aquesta dona. No recordo quan va ser, només recordo que algú em va posar el vídeo d’una dona molt prima, vestida de blanc, d’un aspecte gairebé fantasmal que es movia enmig d’un cafè també fantasmal tirant al terra les cadires que altres persones tornaven a posar al seu lloc. Dic que es movia perquè em costava relacionar allò que feia amb la imatge que tenia de la dansa. Em van explicar que ella havia creat un gènere nou: la dansa-teatre. Encara avui no sabria explicar-vos què és. Segurament el millor és no intentar-ho i deixar que sigui ella mateixa qui ho faci a través dels seus espectacles.

Ha mort als 68 anys, víctima d’un càncer fulminant que li van detectar fa només cinc dies. De fet, fa dues setmanes encara presentava un nou espectacle inspirat en la seva última visita a Xile. Ens ha deixat una de les grans renovadores de la dansa contemporània. Bausch va participar en el film de Pedro Almodòvar Hable con ella. No sóc massa seguidora del director manxec, però sí que ho sóc d’aquest film. Ell, que la coneix molt millor que jo va deixar escrites unes paraules de comiat que podeu llegir aquí.

No puc acabar aquest article sense una altra mostra de les seves corèografies, el que sempre recordarem d’aquesta gran artista. En plena onada de calor, La consagrció de la primavera.

De comentaris i comentaristes

“En Ferruccio diu que qui escriu sobre la vida sempre troba que el seu comentari és més important que allò que comenta, encara que no se n’adoni. Tu que escrius sobre la vida, ¿què en penses? …

Tristano es mor, d’Antonio Tabucchi

Si todos los partidos sostienen que han ganado las elecciones, ¿quiénes las hemos perdido? (Sabina)

Avui cedeixo el títol del post a Joaquín Sabina que es fa una pregunta que molts ens hem fet en dia d’eleccions, siguin generals, municipals autonòmiques o… europees. Sí senyor, les eleccions europees existeixen!

Jo sóc la que va anar a votar i es va indignar l’endemà quan va veure que els polítics arribaven dos dies tard a la jornada de reflexió. Potser sí que els partits han de reflexionar; segur que ho han de fer si ningú els vota. Però potser hem de reflexionar tots plegats. Ja he dit que estic d’acord amb la frase de Sabina, però si tots els que tenim una visió crítica sobre com van les coses ens quedem a casa enlloc d’anar a votar, ja sigui per mandra o perquè pensem que no n’hi ha cap de bo, entregarem les institucions als mateixos de sempre, el neoliberalisme seguirà manant a Europa. A més a més Europa vol apostar per la democràcia participativa però, quin sentit té si ni la meitat dels europeus participen en el punt elemental de la democràcia que és votar cada cinc anys? No és començar la casa per la teulada?