La Sala Flyhard, de local d’assaig a teatre

Fa un any i mig vaig anar a parar al barri de Sants, un barri que desconeixia, com encara desconec gran part de la ciutat jo que sempre he estat (i crec que sempre ho seré) de poble. Poc a poc vaig descobrint que és un barri amb una gran activitat, molta més de la que ens pot semblar als que, venint de fora, creiem que la capital el moviment es considera als quatre llocs que coneixíem quan necessitàvem una T-10 de dues zones per anar-hi.

 Un dels grans descobriments ha estat la Sala Flyhard. Una antiga sala d’assaig reconvertida en un minúscul teatre que no arriba a les 50 localitats. Tot és com d’estar per casa, en el millor dels sentits. Si et ve de gust anar-hi només has de trucar o enviar un correu electrònic i fer la reserva, vas fins la sala on els mateixos actors de la companyia te les cobren al mòdic preu de 5 o 10 euros (cadascú escull quan pot pagar segons la seva butxaca) i pots prendre una copeta de vi o aigua mentre esperes per entrar. Un cop dins t’espera una funció de les de tota la vida però amb algunes particularitats: tens els actors a tocar i només hi estrenen textos d’autors catalans contemporanis. Fins ara havien apostat per la comèdia, però en la seva última estrena, que encara no he tingut temps de veure, i que porta per títol La terra oblidada, es llancen al drama.

Exterior de la Sala FlyHard

Entre les seves obres, com hem dit, només trobareu estrenes de teatre català contemporani, però els seus noms no són precisament desconeguts. Fa poc van portar, només durant unes setmanes i esgotant localitats en pocs dies, l’última obra de l’aclamat Jordi Galceran. Aquesta comèdia porta per títol Burundanga, el nom d’una droga que fa que qui se la pren només pugui dir la veritat. El fet que dos dels protagonistes siguin etarres ens pot fer pensar en una comèdia política amb altes dosis d’humor negre. No és així és una comèdia blanca i inofensiva on ETA només és l’excusa per vestir una trama impecable digne de les millors comèdies d’embolics. Una hora i mitja de riures amb els que la companyia farà el salt a la Villaroel. Ja ha passejat els seus muntatges per Catalunya, sovint en sales més grans que la Flyhard, però aquest cop s’hi estaran durant el mes d’abril. Si podeu no us els perdeu. I, encara més recomanable, feu una visita a la sala del carrer Alpens, al barri de Sants. Gaudireu de bon teatre a peus anticrisi i us hi sentireu com a casa.

Un bon moment per recuperar la samarreta?

Avui l’Ovidi hauria fet 70 anys i en temps com els actuals el necessitem i el trobem a faltar més que mai. Què diria si tornés de les seves vacances i veiés com està tot plegat i, sobretot, què fem nosaltres. Ens va apropar Estellés, Papasseit, Espriu, ens va ensenyar a estimar les Tereses i les feres no tan ferotges i, sobretot, a no canviar mai de samarreta. Era un cantautor, amb totes les lletres, quan aquesta encara no era una paraula prohibida.

Però els anys han passat, de fet la meva generació ja l’ha conegut de segona mà, i ara, on són els cantautors? En època de crisi econòmica, retallades a l’estat del benestar sembla que sigui més necessària que mai la protesta i si és en forma de cançó millor encara. Podem seguir cantant l’Ovidi, Llach, Raimon o tants altres que cantaven els nostres pares, però, no tenim dret als nostres cantautors? A deixar recuperar la paraula maleïda que molts han evitat durant anys perquè sonava antiga, o perquè el compromís no estava de moda, o vés a saber per què? Roger Palà en parla molt encertadament en un article per l’Enderrock que us recomano.

No tothom hi ha renunciat. Recordo que en un disc Feliu Ventura deia que “si ens diuen que fem cançó denúncia deu ser perquè altres fan cançó renúncia”. I tenim el BarnaSants, un festival que fa anys aposta per la cançó d’autor i enguany ens recorda que “Les idees no viuen sense organització” i amb un discurs inaugural en defensa dels serveis públics i l’estat del benestar que podeu llegir aquí, i una versió en que Joan Isaac, Dani Flaco, Pau Alabajos i Enric Hernàez i Dani Flaco ens deien que coneixien un home bo.

I també hi ha qui s’aventura a dir que la crisi farà tornar la cançó protesta. Potser és massa agosarat però és veritat que algun exemple comencem a trobar. Nacho Vegas va ser un dels primers a escriure una cançó inspirada en el moviment del 15-M, el Como hacer crack. Però Joan Colomo també en té alguns exemples la indústria musical o del nou ordre que ens fa “trabajar consumir y dormir, comer trabajar i volver a consumir” entre altres. I aquest és només un exemple, segur que n’hi ha molts més. A veure si la crisi ajuda als músics a tornar-se a posar la samarreta, que ens cal més que mai.

 

La música clàssica no és un pal

Toco el violí des dels nou anys i ara ja en tinc vint-i-cinc. Això no vol dir que ho faci molt bé, sinó que jo, i sobretot els que m¡escolten i els que segueixen intentant que n’aprengui, tenen molt paciència. Com a intent de violinista fa anys que convido amics i familiars als concerts i la primera pregunta sempre és: què toqueu? La música clàssica encara fa por. Ens imaginem senyors grans amb llacets al coll i vestits de pingüí tocant obres interminables, rectes com un pal d’escombra… Així em desanimo jo i tot, per això m’agrada cada cop que hi ha alguna iniciativa per trencar amb aquesta imatge i apropar la música clàssica al gran públic. I si aquest bé d’un mitjà públic com TV3 encara millor.

És el cas de la que, al meu gust, ha estat una de les estrenes de la temporada: Òpera en texans. El primer que em va cridar l’atenció del programa va ser el títol. Em va recordar quan ja fa anys vaig anar al Liceu amb la meva mare i em vaig posar tossuda que jo hi volia anar en texans. No anavem a veure òpera sinó dansa però la coincidència em va fer gràcia.

Ja des del primer programa em vaig adonar del gran encert. Un programa curtet, per no donar excuses a aquells que diuen que no aguanten tantes hores d’òpera, desenfadat, per aquells que es queixen que la música clàssica és encarcarada i sobretot amb un gran comunicador. Ramon Gener és capaç d’explicar en vint minuts des d’un argument complicadíssim fins a quins són els elements que fan que una música soni americana demostrant que per ser rigorós no cal ser avorrit. Es pot parlar d’òpera plantant un piano al mig de Barcelona, cantant en un club de jazz o menjant canelons a la Rossini.

L’altra gran encert per mi ha estat la tria de músiques modernes que han aocompanyat els capítols. Que soni Animal Salvatge de Sanjosex mentre s’explica qui és una femme fatal com la Carmen de Bizet em sembla una desmostració de com s’ha cuidat cada detall del programa. I, a més a més, les versions que grups catalans han fet d’algunes àries són un regal. Les trobarem algun dia juntes en un disc? Us en deixo només un exemple, la gran versió de Nessun Dorma dels Inspira.

Sí no l’heu vist correu a fer-ho. I si ja l’heu vist us recomano un llibre que em va recorda molt al programa, El mestre us convida a un concert, un recull de les explicacions que Leonard Bernstein feia als seus concerts per joves explicant conceptes musicals de manera amena i entenedora.

Per molts anys Cavall Fort!

Fa molts anys una tarda plujosa de diumenge (això no ho recordo però m’agrada pensar que va ser així) jo deuria estar insuportablement avorrida, com només poden estar els nens els meus pares es van treure un as de la màniga. Van aparèixer amb una pila enorme de revistes velles i esgrogeïdes. Un munt de papers que acabarien sent una part important de la meva infància i de la meva adolescència. Eren tots els Cavall Fort que ella havia llegit de petita. Aquella tarda vaig conèixer en Jep i en Fidel, l’Ot el Bruixot i tants altres que m’acompanyarien durant molt temps.

No diré que el Cavall Fort em va iniciar en la lectura. Aquesta feina ja l’havien fet a casa on veia que els més grans passaven les tardes llegint, a l’escola on la professora que duia la biblioteca em recomanava llibres per adolescents que, amb els anys, van fer que en comencés a llegir per adults. Però és evident que hi va contribuir.

 Després d’aquell primer contacte amb els Cavall Fort de la meva mare jo vaig voler els meus i m’hi van subscriure. Vam estar-hi subscrits durant molts anys, fins i tot quan ningú a casa meva tenia edat (en teoria) per llegir-los. Suposo que ens feia il·lusió veure que la revista que tantes bones estones ens havia fet passar continuava. És per això que crec que és obligatori felicitar-los ara que fan 50 anys i espero que, quan jo tingui fills, també pugui subscriure’ls, a més a més de deixar-los llegir els exemplars vells que encara guardem.

La meva Diada

Doncs ja hi tornem a ser, avui és 11 de setembre. Ens hem aixecat d’hora (per ser diumenge) com ens demanava Guardiola, no hem penjat la senyera perquè això ho vam deixar fet ahir però, com cada any, ha sonat l’11 de setembre de Sau i m’he recordat dels meus pares parlant-me d’aquella diada de 1977. Fa molts anys que el celebro, algunes coses han canviat altres no. Quan era petita els meus pares em llevaven d’hora i em portaven a Barcelona on feiem l’ofrena a Rafael de Casanovas, potser aprofitavem les portes obertes a la Generalitat, menjavem un entrepà i veiem les proves de so dels concerts d’Arc de Triomf. Jo protestava dient que m’hi volia quedar i ells em deien que era massa petita, que ja hi aniria quan fos gran.

Ara ja m’he fet gran, per primer cop la senyera la penjo al balcó de casa meva i no al de casa als meus pares. Això sí, seguim treient a passejar la que em van comprar quan jo no aixecava dos pams de terra i amb prou feines podia dur-la. Ara em continua agradant aquest dia. Vaig a la manifestació intentant no estar excessivament a prop de pancartes perquè m’agrada anar a manifestacions sense haver d’identificar-me amb ningú, podent reivindicar el que crec que cal reivndicar sense tenir unes sigles davant o darrera. I preguntant-me què més ens cal per convocar l’11 de setembre una manifestació unitària com la del passat 10-J, quan vam tornar a treure la senyera tots junts com quan era petita. I després, ara sí, cap als concerts sense perquè reivindicar i divertir-se no ha d’estar renyit.

 

Bona diada a tots i com algú amb molta més habilitat per la llengua que jo ha dit avui, visca el submarinisme!

El meu Poparb

No m’agraden els festivals. Fer cua per aconseguir una beguda mentre et perds un dels deu concerts que t’agradaria veure, si no fos perquè tots els grups que t’agraden toquen a la vegada. I els que no sonen a un escenari que és tan lluny que quan hi arribis sentiràs el bis. Ai, no, que és un festival i no hi ha bisos. Això sí, m’agrada, i molt, el Poparb. El vaig descobrir tard, la meva primera edició va ser la de l’any passat i sense saber ben bé a què anava. Feia un cafè amb un amic, els dos molt fans de Sanjosex i per anar-lo a veure a ell i amb pocs noms més confirmats. No sabiem res del festival però els dos hem repetit i per mi s’ha convertit en una cita obligatòria.

És un festival que no ho sembla. Dos escenaris, un al costat de l’altre, res de concerts simultanis ni grans espais buits entre un lloc i l’altre. Cues per agafar beguda però les justes. I sobretot un ambient molt familiar. Com va dir un conegut que m’hi vaig trobar aquest any “és com una festa major”. Efectivament hi trobes amics. Coneguts i saludats. Però també els músics que un cop han acabat el seu concert escolten la resta de grups o que si aquell any no són al cartell es camuflen entre el públic habitual. Però també saludes al desconegut que ja has vist al càmping, a la piscina, a la tarda al Prat Rodó i qui sap si menjant alguna cosa. Amb poc més de 2.000 abonaments a la venda al final tot són cares conegudes que et fan sentir com en família. Si més no als que, com jo, no són massa amants de les multituds

Però més enllà de l’ambient també hi anem per la música. El cartell sempre és garnatia d’èxit i aquest any tenia els dos grans noms que, ens agradin més o menys ocupen festes majors uns i teatres els altres: Antònia Font i Manel. I Manel no van estar a l’alçada. M’agrada moltíssim el seu nou disc, fins i tot més que el primer, però el directe no va convèncer. Van sonar més que correctes però sense emocionar, menys als groupies entregats que aplaudien el que fos. I després va venir Mazoni, una “bèstia parda” que només va donar un petit moment de pausa al públic arrencant amb “El dubte”. Una calma (relativa perquè en directe és molt més canyera que al disc) que va durar el que durava la primera cançó. A partir d’allà, i com fa sempre, va continuar com si el món s’hagués d’acabar després d’aquell concert.

I l’endemà l’altra gran sorpresa, El Petit de Cal Eril. Qui ho ha dit que als bolos de festival no es pugui parlar entre cançó i cançó? Joan Pons es va posar el públic a la butxaca convencent-nos fins i tot de canviar el Montseny per Guisona i amb cara de no creure’s el que els estava passant. El mateix els passava als Inspira donant les gràcies al públic constantment. Un públic molt atent al concert tot i ser encara hora de sopar i trobar-se amb els amics i coneguts abans que arribessin els grans noms de la nit. El que sentien va fer que s’anessin apropant a l’escenari per sentir, i fins i tot corejar, alguna de les cançons. Bé, i com a bona vallesana no em puc oblidar dels terrassencs Estúpida Erikah. No era fàcil obrir la nit de dissabte amb molta gent encara sentint Refree i se’n van sortir. Tot i que aquí he de reconèixer la meva debilitat per la veu trencada de Lluís Boira.

Els caps de cartell? Ah, sí! Eren Manel, no en el seu millor dia, i Antònia Font, fantàstics com sempre però sense sorpreses. Segurament sense voler-ho, i sense trencar amb el bon rotllo imperant, Mazoni i El Petit de Cal Eril van usurpar aquest lloc als “suposadament” grans.

Sentís, un obituari 2.0

Quan ahir a la tarda em vaig assabentar de la mort de Carles Sentís no vaig poder evitar pensar en un il·lustre precedent: Samaranch. I sobretot en la cobertura mediàtica que se’n va fer. Una cobertura que va obviar, majoritàriament, el seu passat obertament franquista. Seguint la tònica de només recordar les coses bones dels morts en aquests casos es fa servir l’eufemisme oficial: trajectòries que “recorren totes les complexitats i contradiccions del segle XX a Catalunya, que no son de fàcil judici”, tal i com deia ahir el president de la Generalitat Artur Mas en el seu comunicat.

Certament, va viure un segle convuls, però és en aquests moments i no quan tot és fàcil quan cal comprometre’s. Un exemple claríssim és el titular de l’entrevista a la contra de La Vanguardia: “Evita conflictos, busca la moderación, sé discreto”, són les recomanacions que faria Sentís a un jove periodista. No coincideix amb la meva definició del que seria un periodista, ni són les recomanacions que m’agradaria rebre dels veterans. Tristament famós és també l’article publicat a La Vanguardia (que en aquell moment ja era Española) “Finis Cataloniae”. Per Sentís la “Catalunya real”, (un altre tòpic que utilitzem insistentment) “empieza a amanecer” el 17 de febrer de 1939. Per si a algú no li havia quedat prou clar el subtítol ho diu tot “El fin de una película de gángsters, simplemente”. Aquestes coses sempre em fan recordar una cançó de Serrat que diu que “corren buenos tiempos para los que se adaptan a todo con tal que no les falte de nada”

Deia al principi que m’encuriosia veure com el tractarien avui els mitjans, però hi havia una diferència, quan va morir Samaranch Twitter existia però no tenia la força que té ara. De fet, jo em vaig assabentar de la mort de Sentís a tavés d’aquesta xarxa social. Allà el hashtag creat el dia abans #recuperarlamemoria per commemorar l’aniversari del 18 de juliol (curiós el destí que va fer que morís just el dia després) continuava i el de #sentis feia sentir les veus més crítiques que recordaven el seu polèmic article, o les crítiques que li va dedicar Ramon Barnils i fins i tot un Storify fet per la periodista Bel Zaballa. En definitiva, mai he cregut que el fet que algú mori justifiqui que en malparlem gratuïtament, però tampoc que, de cop, en comencem a parlar bé quan no ho fèiem quan vivia.

… i algunes contradiccions

Diuen que tot va bé si acaba bé. I el dia 15 de juny jo, com la majoria dels que vam veure o viure el que va passar al Parlament, tenia molts dubtes de com acabaria el moviment. Podia servir perquè els que creien que aquella no era la manera tornessin a sortir de casa o perquè s’hi quedessin definitivament si s’adoptaven aquells mitjans. Finalment, tot i el que va passar a les portes del Parlament el diumenge següent la manifestació va ser multitudinària, pacífica i festiva.

Des del primer moment el lema “Aturem el Parlament” em provocava certes contradiccions. Estic d’acord en fer manifestacions multitudinàries davant del Parlament, que és de tots, sempre que calgui però pretendre aturar-lo no em convenç. Els que són allà dins hi són perquè molta gent els ha votat. D’acord, el sistema és imperfecte i fa que a molts els costi entrar-hi. És veritat, la grandíssima abstenció i els vots en blanc que, en part, recull el descontentament cap a aquesta manera de fer política no té representació a l’hemicicle. Però d’aquí a decidir que per això es pot impedir als diputats escollits pels votants (jo entre ells) en aquesta democràcia imperfecta entrar a un dels plens més importants de la legislatura… Ara bé, també és cert que portem dient que el model és Islàndia i allà no ens molestava veure com s’aturava el Parlament. Sembla que el Noy In My Backyard també ens l’apliquem quan es tracta de protestes.

Ara bé, no m’agrada cap dels extrems. Ni els violents que van atacar o insultar polítics, treballadors del Parlament o periodistes es van comportar com tocava ni tampoc ho van fer alguns polítics. Ni tots els indignats són violents, ni tots els polítics són iguals. Però sentir coses com “Ah! Així que vaig ser l’únic que va entendre el 27-M” o amenaçar en querellar-se contra Arcadi Oliveres em semblen respostes totalment desmesurades i fora de lloc en algú que aquell dia al·legava (i amb part de raó) representar molta més gent que els que eren a la porta.

En definitiva, aquell va ser un dia ple de contradiccions. És practicament impossible que algú que es parés a reflexionar cinc minuts no en tingués cap. Ara és el moment de reflexionar-hi amb calma. He treballat en redaccions i sé que sovint la reflexió de veritat no ets a temps de fer-la fins que esmorzes amb el diari i veus el que ha sortit. Tot i això el deure dels ciutadans és criticar la cobertura que se’n va fer. Jo d’entrada vaig trobar el titular que hagués fet jo si dirigís un diari: “Com hem arribat fins aquí?”

Parlant de democràcia…

19-J a Barcelona Foto: Alba Bonàs

“Austràlia és des de molts punts de vista una democràcia avançada. També és una terra on abunda el cinisme davant la política i el menyspreu cap als polítics. Però aquest cinisme i menyspreu s’han acomodat dins del sistema prou comfortablement. Si tens reserves sobre el sistema i vols canviar-lo, diu l’argument democràtic, fes-ho des de dins: presenta’t com a candidat a un càrrec polític, sotmet-te a l’escrutini i al vot dels teus conciutadans. La democràcia no deixa espai a la política fora del sistema democràtic. En aquest sentit, la democràcia és totalitària.

Si discrepes de la democràcia en una època en què tothom declara ser demòcrata en cos i ànima, corres el risc de perdre el contacte amb la realitat. Per recuperar-lo, has de recordar en tot moment el que significa trobar-te cara a cara amb l’estat – el democràtic o qualsevol altre- en la persona del seu representant. Aleshores et preguntes ¿qui serveix a qui? ¿qui és el servidor i qui l’amo?”

Diari d’un mal any J.M. Coetzee

Reflexions acumulades (II) …

I a mitja campanya els polítics van desaparèixer de les portades. Durant un dies que creuen que són informativament seus la gent va ocupar el carrer, els minuts de ràdios i televisions, les pàgines de diaris i, sobretot les xarxes socials. Eren els que van sortir al carrer el 15-M, i molts més que s’hi van anar sumant i que van acabar agafant el nom de “Els indignats”, declarant-se hereus del pamflet de Hessel. Van començar uns quants i cada dia hi havia més gent i més diversa. I a part de tots els ciutadans anònims que hi van passar Plaça Catalunya va rebre visites cel·lebres de referents com Arcadi Oliveres, Eduardo Galeano, una xerrada molt interessant de Manuel Castells o un concert de Paco Ibáñez. Impressionant veure la plaça plena de gent que, majoritariament podrien ser els seus nèts cantant “A galopar” o “Lobito bueno”.

Cada nit hi havia assamblees multitudinàries. Es van dir moltes coses. Algunes raonables altres no tant. La paraula revolució era present a pancartes, cartells, consignes… Potser no era ben bé una revolució, però això no vol dir que no sigui important. Poques generacions com la que ha sortit al carrer, que és la meva, han estat tant necessitades d’una mica d’èpica. Reunir-se cada dia a les nou per donar cops a una cassola (o a un wok) potser no arregla el món però fa una funció molt important: adonar-nos que no estem sols, que som molts el que creiem que es pot fer alguna cosa i, sobretot començar a treballar. I aquí és on comença el repte més important, articular tot això. Decidir com és una feina que no es pot fer en dos dies.

L’acampada i l’autodeterminació

Tot i que el moviment dels Indignats va aconseguir molts suports (alguns els ha anat perdent, però d’això ja en parlarem) hi ha una crítica que es va extendre: no es volia abordar el dret a l’autodeterminació. Finalment, tot i que el tema s’havia posposat diverses vegades, se’n va parlar i l’assamblea el va aprovar.

Mentre no passava això molts independentistes ho demanaven insistentement. Molts ho feien des de Twitter, Facebook i altres plataformes, però no des de la plaça, i parlant dels Indignats en tercera persona. És a dir, ho demanaven i, sobretot criticaven, però sense posar-hi els peus. Em sembla legítim que es vulgui parlar de qualsevol cosa però no m’ho sembla criticar que els altres no ho facin. A més no crec que tots els moviments socials hagin de ser independentistes. Les lluites, al contrari dels descomptes són acumulables. Jo vaig ser-hi el 10-J i demanava el dret a l’autodeterminació de la meva nació, sense parlar del model social i econòmic que havia de tenir un hipotètic estat independent. I hi he estat el 15-M, i no crec que ara calgui parlar de si hem de ser o no independents, però si algú hi va i ho proposa, cap problema.

I va arribar el 27-M

I quan la ciutadania que no hi participava activament començava a veure l’ocupació de la plaça amb menys simpatia i cada cop hi havia menys gent es va revifar de cop. Faltaven dos dies per la final de la Champions i, per evitar els incidents, el conseller d’interior va ordenar una “operació de neteja” que va acabar en una actuació policial injustificable. Tant que un moviment que ja s’estava transformant i pensant en canviar d’escenari es va revifar tornant a omplir la plaça amb milers de persones que protestaven per un ús excessiu de la violència.

Encara no entenc com es pot justificar que el govern no fes cas de la prohibició de la junta electoral de manifestar-se en campanya electoral i en canvi decidís fer-ho per la celebració d’una possible victòria d’un equip de futbol. Finalment el Barça va guanyar i els aficionats ho van celebrar a Canaletes mentre la protesta continuava dins la plaça. Ni un incident entre barcelonistes i indignats, només els mateixos violents de sempre van aprofitar l’avinentesa. Segurament una cosa semblant ha passat avui, però això són figues d’un altre paner i en parlaré al proper apunt.