Toco el violí des dels nou anys i ara ja en tinc vint-i-cinc. Això no vol dir que ho faci molt bé, sinó que jo, i sobretot els que m¡escolten i els que segueixen intentant que n’aprengui, tenen molt paciència. Com a intent de violinista fa anys que convido amics i familiars als concerts i la primera pregunta sempre és: què toqueu? La música clàssica encara fa por. Ens imaginem senyors grans amb llacets al coll i vestits de pingüí tocant obres interminables, rectes com un pal d’escombra… Així em desanimo jo i tot, per això m’agrada cada cop que hi ha alguna iniciativa per trencar amb aquesta imatge i apropar la música clàssica al gran públic. I si aquest bé d’un mitjà públic com TV3 encara millor.
És el cas de la que, al meu gust, ha estat una de les estrenes de la temporada: Òpera en texans. El primer que em va cridar l’atenció del programa va ser el títol. Em va recordar quan ja fa anys vaig anar al Liceu amb la meva mare i em vaig posar tossuda que jo hi volia anar en texans. No anavem a veure òpera sinó dansa però la coincidència em va fer gràcia.
Ja des del primer programa em vaig adonar del gran encert. Un programa curtet, per no donar excuses a aquells que diuen que no aguanten tantes hores d’òpera, desenfadat, per aquells que es queixen que la música clàssica és encarcarada i sobretot amb un gran comunicador. Ramon Gener és capaç d’explicar en vint minuts des d’un argument complicadíssim fins a quins són els elements que fan que una música soni americana demostrant que per ser rigorós no cal ser avorrit. Es pot parlar d’òpera plantant un piano al mig de Barcelona, cantant en un club de jazz o menjant canelons a la Rossini.
L’altra gran encert per mi ha estat la tria de músiques modernes que han aocompanyat els capítols. Que soni Animal Salvatge de Sanjosex mentre s’explica qui és una femme fatal com la Carmen de Bizet em sembla una desmostració de com s’ha cuidat cada detall del programa. I, a més a més, les versions que grups catalans han fet d’algunes àries són un regal. Les trobarem algun dia juntes en un disc? Us en deixo només un exemple, la gran versió de Nessun Dorma dels Inspira.
Sí no l’heu vist correu a fer-ho. I si ja l’heu vist us recomano un llibre que em va recorda molt al programa, El mestre us convida a un concert, un recull de les explicacions que Leonard Bernstein feia als seus concerts per joves explicant conceptes musicals de manera amena i entenedora.
