Fa molts anys una tarda plujosa de diumenge (això no ho recordo però m’agrada pensar que va ser així) jo deuria estar insuportablement avorrida, com només poden estar els nens els meus pares es van treure un as de la màniga. Van aparèixer amb una pila enorme de revistes velles i esgrogeïdes. Un munt de papers que acabarien sent una part important de la meva infància i de la meva adolescència. Eren tots els Cavall Fort que ella havia llegit de petita. Aquella tarda vaig conèixer en Jep i en Fidel, l’Ot el Bruixot i tants altres que m’acompanyarien durant molt temps.
No diré que el Cavall Fort em va iniciar en la lectura. Aquesta feina ja l’havien fet a casa on veia que els més grans passaven les tardes llegint, a l’escola on la professora que duia la biblioteca em recomanava llibres per adolescents que, amb els anys, van fer que en comencés a llegir per adults. Però és evident que hi va contribuir.
Després d’aquell primer contacte amb els Cavall Fort de la meva mare jo vaig voler els meus i m’hi van subscriure. Vam estar-hi subscrits durant molts anys, fins i tot quan ningú a casa meva tenia edat (en teoria) per llegir-los. Suposo que ens feia il·lusió veure que la revista que tantes bones estones ens havia fet passar continuava. És per això que crec que és obligatori felicitar-los ara que fan 50 anys i espero que, quan jo tingui fills, també pugui subscriure’ls, a més a més de deixar-los llegir els exemplars vells que encara guardem.
