Doncs ja hi tornem a ser, avui és 11 de setembre. Ens hem aixecat d’hora (per ser diumenge) com ens demanava Guardiola, no hem penjat la senyera perquè això ho vam deixar fet ahir però, com cada any, ha sonat l’11 de setembre de Sau i m’he recordat dels meus pares parlant-me d’aquella diada de 1977. Fa molts anys que el celebro, algunes coses han canviat altres no. Quan era petita els meus pares em llevaven d’hora i em portaven a Barcelona on feiem l’ofrena a Rafael de Casanovas, potser aprofitavem les portes obertes a la Generalitat, menjavem un entrepà i veiem les proves de so dels concerts d’Arc de Triomf. Jo protestava dient que m’hi volia quedar i ells em deien que era massa petita, que ja hi aniria quan fos gran.
Ara ja m’he fet gran, per primer cop la senyera la penjo al balcó de casa meva i no al de casa als meus pares. Això sí, seguim treient a passejar la que em van comprar quan jo no aixecava dos pams de terra i amb prou feines podia dur-la. Ara em continua agradant aquest dia. Vaig a la manifestació intentant no estar excessivament a prop de pancartes perquè m’agrada anar a manifestacions sense haver d’identificar-me amb ningú, podent reivindicar el que crec que cal reivndicar sense tenir unes sigles davant o darrera. I preguntant-me què més ens cal per convocar l’11 de setembre una manifestació unitària com la del passat 10-J, quan vam tornar a treure la senyera tots junts com quan era petita. I després, ara sí, cap als concerts sense perquè reivindicar i divertir-se no ha d’estar renyit.
Bona diada a tots i com algú amb molta més habilitat per la llengua que jo ha dit avui, visca el submarinisme!
