No m’agraden els festivals. Fer cua per aconseguir una beguda mentre et perds un dels deu concerts que t’agradaria veure, si no fos perquè tots els grups que t’agraden toquen a la vegada. I els que no sonen a un escenari que és tan lluny que quan hi arribis sentiràs el bis. Ai, no, que és un festival i no hi ha bisos. Això sí, m’agrada, i molt, el Poparb. El vaig descobrir tard, la meva primera edició va ser la de l’any passat i sense saber ben bé a què anava. Feia un cafè amb un amic, els dos molt fans de Sanjosex i per anar-lo a veure a ell i amb pocs noms més confirmats. No sabiem res del festival però els dos hem repetit i per mi s’ha convertit en una cita obligatòria.
És un festival que no ho sembla. Dos escenaris, un al costat de l’altre, res de concerts simultanis ni grans espais buits entre un lloc i l’altre. Cues per agafar beguda però les justes. I sobretot un ambient molt familiar. Com va dir un conegut que m’hi vaig trobar aquest any “és com una festa major”. Efectivament hi trobes amics. Coneguts i saludats. Però també els músics que un cop han acabat el seu concert escolten la resta de grups o que si aquell any no són al cartell es camuflen entre el públic habitual. Però també saludes al desconegut que ja has vist al càmping, a la piscina, a la tarda al Prat Rodó i qui sap si menjant alguna cosa. Amb poc més de 2.000 abonaments a la venda al final tot són cares conegudes que et fan sentir com en família. Si més no als que, com jo, no són massa amants de les multituds
Però més enllà de l’ambient també hi anem per la música. El cartell sempre és garnatia d’èxit i aquest any tenia els dos grans noms que, ens agradin més o menys ocupen festes majors uns i teatres els altres: Antònia Font i Manel. I Manel no van estar a l’alçada. M’agrada moltíssim el seu nou disc, fins i tot més que el primer, però el directe no va convèncer. Van sonar més que correctes però sense emocionar, menys als groupies entregats que aplaudien el que fos. I després va venir Mazoni, una “bèstia parda” que només va donar un petit moment de pausa al públic arrencant amb “El dubte”. Una calma (relativa perquè en directe és molt més canyera que al disc) que va durar el que durava la primera cançó. A partir d’allà, i com fa sempre, va continuar com si el món s’hagués d’acabar després d’aquell concert.
I l’endemà l’altra gran sorpresa, El Petit de Cal Eril. Qui ho ha dit que als bolos de festival no es pugui parlar entre cançó i cançó? Joan Pons es va posar el públic a la butxaca convencent-nos fins i tot de canviar el Montseny per Guisona i amb cara de no creure’s el que els estava passant. El mateix els passava als Inspira donant les gràcies al públic constantment. Un públic molt atent al concert tot i ser encara hora de sopar i trobar-se amb els amics i coneguts abans que arribessin els grans noms de la nit. El que sentien va fer que s’anessin apropant a l’escenari per sentir, i fins i tot corejar, alguna de les cançons. Bé, i com a bona vallesana no em puc oblidar dels terrassencs Estúpida Erikah. No era fàcil obrir la nit de dissabte amb molta gent encara sentint Refree i se’n van sortir. Tot i que aquí he de reconèixer la meva debilitat per la veu trencada de Lluís Boira.
Els caps de cartell? Ah, sí! Eren Manel, no en el seu millor dia, i Antònia Font, fantàstics com sempre però sense sorpreses. Segurament sense voler-ho, i sense trencar amb el bon rotllo imperant, Mazoni i El Petit de Cal Eril van usurpar aquest lloc als “suposadament” grans.
