Quan ahir a la tarda em vaig assabentar de la mort de Carles Sentís no vaig poder evitar pensar en un il·lustre precedent: Samaranch. I sobretot en la cobertura mediàtica que se’n va fer. Una cobertura que va obviar, majoritàriament, el seu passat obertament franquista. Seguint la tònica de només recordar les coses bones dels morts en aquests casos es fa servir l’eufemisme oficial: trajectòries que “recorren totes les complexitats i contradiccions del segle XX a Catalunya, que no son de fàcil judici”, tal i com deia ahir el president de la Generalitat Artur Mas en el seu comunicat.
Certament, va viure un segle convuls, però és en aquests moments i no quan tot és fàcil quan cal comprometre’s. Un exemple claríssim és el titular de l’entrevista a la contra de La Vanguardia: “Evita conflictos, busca la moderación, sé discreto”, són les recomanacions que faria Sentís a un jove periodista. No coincideix amb la meva definició del que seria un periodista, ni són les recomanacions que m’agradaria rebre dels veterans. Tristament famós és també l’article publicat a La Vanguardia (que en aquell moment ja era Española) “Finis Cataloniae”. Per Sentís la “Catalunya real”, (un altre tòpic que utilitzem insistentment) “empieza a amanecer” el 17 de febrer de 1939. Per si a algú no li havia quedat prou clar el subtítol ho diu tot “El fin de una película de gángsters, simplemente”. Aquestes coses sempre em fan recordar una cançó de Serrat que diu que “corren buenos tiempos para los que se adaptan a todo con tal que no les falte de nada”
Deia al principi que m’encuriosia veure com el tractarien avui els mitjans, però hi havia una diferència, quan va morir Samaranch Twitter existia però no tenia la força que té ara. De fet, jo em vaig assabentar de la mort de Sentís a tavés d’aquesta xarxa social. Allà el hashtag creat el dia abans #recuperarlamemoria per commemorar l’aniversari del 18 de juliol (curiós el destí que va fer que morís just el dia després) continuava i el de #sentis feia sentir les veus més crítiques que recordaven el seu polèmic article, o les crítiques que li va dedicar Ramon Barnils i fins i tot un Storify fet per la periodista Bel Zaballa. En definitiva, mai he cregut que el fet que algú mori justifiqui que en malparlem gratuïtament, però tampoc que, de cop, en comencem a parlar bé quan no ho fèiem quan vivia.
