Adèu a Pina Bausch

Ens ha deixat una altra gran artista: Pina Bausch. Mentre sentia la notícia intentava recordar quan vaig veure per primer cop aquesta dona. No recordo quan va ser, només recordo que algú em va posar el vídeo d’una dona molt prima, vestida de blanc, d’un aspecte gairebé fantasmal que es movia enmig d’un cafè també fantasmal tirant al terra les cadires que altres persones tornaven a posar al seu lloc. Dic que es movia perquè em costava relacionar allò que feia amb la imatge que tenia de la dansa. Em van explicar que ella havia creat un gènere nou: la dansa-teatre. Encara avui no sabria explicar-vos què és. Segurament el millor és no intentar-ho i deixar que sigui ella mateixa qui ho faci a través dels seus espectacles.

Ha mort als 68 anys, víctima d’un càncer fulminant que li van detectar fa només cinc dies. De fet, fa dues setmanes encara presentava un nou espectacle inspirat en la seva última visita a Xile. Ens ha deixat una de les grans renovadores de la dansa contemporània. Bausch va participar en el film de Pedro Almodòvar Hable con ella. No sóc massa seguidora del director manxec, però sí que ho sóc d’aquest film. Ell, que la coneix molt millor que jo va deixar escrites unes paraules de comiat que podeu llegir aquí.

No puc acabar aquest article sense una altra mostra de les seves corèografies, el que sempre recordarem d’aquesta gran artista. En plena onada de calor, La consagrció de la primavera.

De comentaris i comentaristes

“En Ferruccio diu que qui escriu sobre la vida sempre troba que el seu comentari és més important que allò que comenta, encara que no se n’adoni. Tu que escrius sobre la vida, ¿què en penses? …

Tristano es mor, d’Antonio Tabucchi

Si todos los partidos sostienen que han ganado las elecciones, ¿quiénes las hemos perdido? (Sabina)

Avui cedeixo el títol del post a Joaquín Sabina que es fa una pregunta que molts ens hem fet en dia d’eleccions, siguin generals, municipals autonòmiques o… europees. Sí senyor, les eleccions europees existeixen!

Jo sóc la que va anar a votar i es va indignar l’endemà quan va veure que els polítics arribaven dos dies tard a la jornada de reflexió. Potser sí que els partits han de reflexionar; segur que ho han de fer si ningú els vota. Però potser hem de reflexionar tots plegats. Ja he dit que estic d’acord amb la frase de Sabina, però si tots els que tenim una visió crítica sobre com van les coses ens quedem a casa enlloc d’anar a votar, ja sigui per mandra o perquè pensem que no n’hi ha cap de bo, entregarem les institucions als mateixos de sempre, el neoliberalisme seguirà manant a Europa. A més a més Europa vol apostar per la democràcia participativa però, quin sentit té si ni la meitat dels europeus participen en el punt elemental de la democràcia que és votar cada cinc anys? No és començar la casa per la teulada?

Filosofia per a profans

Avui us recomano no us recomano un llibre sinó una col·lecció, Filosofia per profans. Sovint sembla que la filosofia sigui una matèria complicada, plena de conceptes abstractes i difícils, paraules incomprensibles… La filosofia, però, parla de temes que ens afecten a tots i, ben explicada, no és tan difícil d’entendre ni tan llunyana. La llibertat, la sexualitat, el desig o la guerra, entre altres, són temes sobre els que qualsevol persona, sense necessitat de ser filòsof, ha reflexionat alguna vegada. També són temes que han preoucpat a Foucault, Deleuze, Hannah Arendt…

La doctora en filosofia Maite Larrauri i el dibuixant Max uneixen il·lustracions i textos molt didàctics per unir un concepte i un filòsof en uns llibrets que apropen la filosofia als “profans” i els fan sentir-se’n una mica menys i, qui sap, si atrevir-se amb els llibres originials.

El sud seguirà existint

Ha mort un gran poeta i ningú, per molta tinta que es vessi aquests dies, podrà explicar qui era millor del que ho han fet, i ho seguiran fent mentre algú els llegeixi, els seus poemes. El més just, doncs, és cedir-li la paraula.

 

Pasatiempo

Cuando éramos niños

los viejos tenían como treinta

un charco era un océano

la muerte lisa y llana

no existía.

 

Luego cuando muchachos

los viejos eran gente de cuarenta

un estanque un océano

la muerte solamente

una palabra.

 

Ya cuando nos casabamos

los ancianos estaban en cincuenta

un lago era un océano

la muerte era la muerte

de los otros.

 

Ahora veteranos

ya le dimos alcance a la verdad

el océano es por fin el océano

pero la muerte empieza a ser

la nuestra.

 

Mario Benedetti

Era el millor que podies escollir: fer-te periodista

Als periodistes els agrada, o ens agrada (encara em costa una mica parlar dels periodistes en primera persona, suposo que perquè encara sóc periodista en fase beta), parlar molt sobre nosaltres. Suposo que s’ajunten el punt d’egocentrisme que es necessita per creure que el que tu explicaràs, la teva visió del món, té prou importància com per ser difosa, i el fet que es (aquí sí que encara no m’hi puc incloure) guanyin la vida amb la paraula cosa que acaba creant una mena d’adicció a parlar enlloc d’actuar. Ara bé, alguns d’aquests periodistes han parlat sobre la professió amb molt encert. Un dels que ho va fer va ser Puig i Ferreter, que va retratar en una novel·la molt àcida amb un títol molt eloquent, Servitud, el seu pas per La Vanguardia als anys vint però que encara el que explica encara és actual. Aquí us en deixo un tastet:

“Mentre em despullava, jo anava reflexionant: és el millor pensament que podies fer. No tens carrera, ni ofici; no serveixes per res; saps una mica de tot, però no saps res a fons; tens un cert atreviment, una mica d’ambició, però no saps on vas ni el que vols; ets incapaç de manar i no serveixes per ésser manat; fins ara no t’has sabut dirigir tu matei, potser ara n’aprendràs tot dirigint l’opinió… Era el millor que podies escollir, Andreu: fer-te periodista, Ben mirat, potser no et quedava altre camí…

Loteria i impostos

És innegable que el lloc on vivim ens marca i no parlo només del país, poble o ciutat. Això és més que evident sinó també de qui tenim per veïns. Jo visc davant de dues instiucions del meu poble: la penya del Madrid i l’administració de loteria. La penya del Madrid només molesta uns quants cops l’any; quan quanyen alguna competició important, quan la guanya el Barça (els de l’altra penya venen a celebrar-ho aquí per tocar la moral) o quan guanya La Roja.

La loteria, però, ja és una altra història. S’hi formen unes cues increïbles i els cotxes aparquen en triple fila. I això no passa tot l’any, no només quan s’acosta el sorteig de Nadal o de Reis. Més d’un dia m’han vingut ganes de parlar amb la gent que fa cua i preguntar-los si saben on van aquests diners. Si saben que són diners que van directament a l’Estat. També m’agradaria preguntar-los si els agrada pagar impostos. Segurament em dirien que no, que a saber en què es gasten els seus diners. En canvi, en què es gasten els diners que els donen a través de la loteria els importa molt poc i tot perquè hi ha la remota possibilitat que un dia els toqui un premi. Tot això m’ha fet pensar que, potser, si amb els impostos que paguem ens donessin un número per participar en un sorteig tothom els pagaria encantat. Si el senyor Solbes arriba a llegir això li regalo la idea, i si no aquí la deixo per futurs ministres d’economia.

Superant la crisi de la pantalla en blanc

Fa temps que donava voltes al fet d’obrir un blog. De fet, estudiant periodisme era només qüestió de temps (i una mica d’avorriment estival que no permet fer gaire més cosa que quedar-se a casa ingerint litres i litres d’aigua) que acabés n’acabés creant un.

La meva principal reticència era no saber ben bé què esciure-hi. Què puc tenir jo a dir que sigui prou important i interessant com per publicar-ho? La veritat és que encara no ho sé però ho provarem. A més, és gratis o sigui que l’únic que cal invertir-hi és temps. El meu i el de qui hi passi i ho vulgui llegir que, si ho fa, suposo que serà perquè hi troba alguna cosa interessant.

Doncs així queda inaugurat un nou blog que aviso que no sé quan durarà perquè la constància no ha estat mai una de les meves virtuts.