Tenir 30 anys, viure a la Barcelona moderna i alternachichi i ser dissenyador gràfic no és fàcil. I si, a més a més, et deixa la nòvia de tota la vida i tens la sensació que se’t cova l’arròs tot es complica. Això és el que li passa a Xavi Masdeu, el protagonista d’”Arròs covat” una petita perla amagada en la programació del 33.
TV3 aposta pels nous formats creant una sèrie d’animació per adults. Petits capítols de deu minuts creats pel dissenyador gràfic Juanjo Saéz. Un format nou, diferent original pensat per ser vist a internet i ha estat aquest èxit a la xarxa el que ha fet que ja tinguem confirmada una segona temporada d’”Arròs covat”. Tan si sentiu que se us cova l’arròs com no doneu un cop d’ull a aquesta aposta petita però valenta i innovadora que fa TV3. Aquí us deixo el primer capítol.
“Finestres, això és el que necessitem, em va dir una vegada un savi en un país llunyà, la vastitud d’allò real és incomprensible, per capir-lo cal recloure’l en un rectangle, la geometria s’oposa al caos, per això els homes han inventat les finestres, que són gemoètriques, i cada geometria pressuposa els angles rectes, ¿deu ser que la nostra vida està subordinada als angles rectes? Saps, aquells itineraris tan complicats fets de segments que tots plegats hem de recòrrer simplement per atènyer la nostra fi.”
Antonio Tabucchi Tristano es mor
Prometo que és l’última cita de Tristano es mor que publico en aquest blog. Tot depén de com es miri. Per mi les finestres sempre havien servit per mirar cap enfora, però és veritat que reclouen, d’una manera irreal, el món que hi ha fora. És molt més còmode mirar només allò que veiem des de la nostra habitació, emmarcat com si fos un quadre d’un museu, que sortir i comprovar la immensitat del món, que ens el fa més ric però a la vegada incomprensible.
Fa uns quinze dies Bob Dylan va ser detingut a Nova Jersey per “passejar sense rumb definit”. Un veí va veure a un vell sense afeitar i d’aspecte descurat i va alertar la policia, una noia de 24 anys que no va reconèixer Dylan i no va creure que era ell quan li va demanar que s’identifiqués.
Que la policia no reconegués al cantautor no em sorpèn. Tampoc em sorprèn que estigui mal vist passejar sense rumb en una societat en que tot el que fem sembla que hagi de tenir un resultat immediat, que totes les nostres accions hagin de tenir un rumb definit que ens porti, tan ràpid com sigui possible, al nostre destí. On sembla que l’important és arribar a algun lloc ràpidament perdent-nos tot el que podríem viure mentre recorrem el camí. De fet si m’he d’imaginar a Bob Dylan fent alguna cosa que no sigui cantar me l’imagino passejant mentre pensa en les seves cançons i em pregunto qui escriurà cançons com les de Dylan en un món on, no només està mal vist passejar, si no on, a més a més, poden arribar a considerar perillosa la gent que ho fa.
Fa un parell de mesos fent la migdiada amb el programa de TV3 El Club vaig assistir a una mena de fenòmen paranormal digne d’Iker Jimenez, la reencarnació del gran humorista: Eugenio que ara, després de mort i ressucitat (ell ha tardat més de tres dies) es diu Reugenio.
El primer que he de dir és que més que gràcia em va inquietar molt. No era una imitació com les que estem acostumats a veure. Normalment, per bo que sigui l’imitador acabem veient un persoantge nou: el Boris del Carlos Latre, el Maragall del Queco Novell, el Nuñez del Polonia… Reugenio, però era el mateix Eugenio, de fet no se sap qui hi ha darrera d’aquest personatge, és un actor del que no es vol revelar la identitat. És una creació del fill d’Eugenio que ha recolzat la proposta, li ha donat les ulleres i el vestit del seu pare i l’ha contractat a l’empresa que va heretar del seu pare.
Evidentment em sembla totalment legítim que cadascú faci el que vulgui amb la seva herència, en aquest cas un personatge tan particular com l’Eugenio, encara que aquesta particular reencarnació em faci més angúnia que gràcia. El que em sembla més curiós és que els padrins de la presentació en societat d’aquest nou Eugenio fos la SGAE, que va cedir la seva seu. No deixa de fer certa gràcia que els que s’encarreguen de vetllar pels autors, la originalitat i emprenen apassionades croades contra la còpia apadrinin un projecte que no és més que una còpia d’una persona que ja va existir i, desgraciadament, va morir. Potser és que com que el creador és el que cobra els drets d’autor d’aquest personatge i Reugenio generarà més diners l’empresa privada sense ànim de lucre passa per sobre de l’originalitat. O potser és que, malpensada de mena, els veig sempre com els dolents de la pel·lícula.
Divendres passat una cua llarguíssima envoltava el teatre Tívoli de Barcelona i a més d’un turista curiós li costava de creure que aquella gent esperés per veure un programa de ràdio. Deiem adèu a més que un programa de ràdio, els oients ens acomiadavem dels culpables de la desafecció política, segons diuen males llengües, però també dels culpables que molta gent no massa polititzada sàpiga els noms de consellers i ministres. Durant nou anys han fet allò que els polítics haurien de fer i no han fet: apropar-los a la gent.
Últim Minoria Absoluta al Tívoli
Han fet més que això. Han estat un dels culpables de col·locar una nova ràdio en català al mapa fins arribar a fer-la líder d’audiència. És evident que el mèrit no és només seu però ells em van enganxar a mi (i segurament a molta més gent a RAC1). Jo escoltava el Minoria Absoluta i un dia el deixava una estona més, un altre dia el posava una mica abans i em vaig acabar enganxant a l’emissora.
Minoria Absoluta s’acaba, però no el seu esperit que continuarà sempre que, com va dir Toni Soler al discurs de comiat, quan sentim un polític que parla des d’una tribuna, per més alta que sigui, no li donem massa importància. Tornaran al setembre amb Polònia i Crackòvia i, si és veritat que només podem esperar una bona retrobada si tenim cura dels comiats, aquesta retrobada serà fantàstica.
Ens ha deixat una altra gran artista: Pina Bausch. Mentre sentia la notícia intentava recordar quan vaig veure per primer cop aquesta dona. No recordo quan va ser, només recordo que algú em va posar el vídeo d’una dona molt prima, vestida de blanc, d’un aspecte gairebé fantasmal que es movia enmig d’un cafè també fantasmal tirant al terra les cadires que altres persones tornaven a posar al seu lloc. Dic que es movia perquè em costava relacionar allò que feia amb la imatge que tenia de la dansa. Em van explicar que ella havia creat un gènere nou: la dansa-teatre. Encara avui no sabria explicar-vos què és. Segurament el millor és no intentar-ho i deixar que sigui ella mateixa qui ho faci a través dels seus espectacles.
Ha mort als 68 anys, víctima d’un càncer fulminant que li van detectar fa només cinc dies. De fet, fa dues setmanes encara presentava un nou espectacle inspirat en la seva última visita a Xile. Ens ha deixat una de les grans renovadores de la dansa contemporània. Bausch va participar en el film de Pedro Almodòvar Hable con ella. No sóc massa seguidora del director manxec, però sí que ho sóc d’aquest film. Ell, que la coneix molt millor que jo va deixar escrites unes paraules de comiat que podeu llegir aquí.
No puc acabar aquest article sense una altra mostra de les seves corèografies, el que sempre recordarem d’aquesta gran artista. En plena onada de calor, La consagrció de la primavera.
“En Ferruccio diu que qui escriu sobre la vida sempre troba que el seu comentari és més important que allò que comenta, encara que no se n’adoni. Tu que escrius sobre la vida, ¿què en penses? …
Avui cedeixo el títol del post a Joaquín Sabina que es fa una pregunta que molts ens hem fet en dia d’eleccions, siguin generals, municipals autonòmiques o… europees. Sí senyor, les eleccions europees existeixen!
Jo sóc la que va anar a votar i es va indignar l’endemà quan va veure que els polítics arribaven dos dies tard a la jornada de reflexió. Potser sí que els partits han de reflexionar; segur que ho han de fer si ningú els vota. Però potser hem de reflexionar tots plegats. Ja he dit que estic d’acord amb la frase de Sabina, però si tots els que tenim una visió crítica sobre com van les coses ens quedem a casa enlloc d’anar a votar, ja sigui per mandra o perquè pensem que no n’hi ha cap de bo, entregarem les institucions als mateixos de sempre, el neoliberalisme seguirà manant a Europa. A més a més Europa vol apostar per la democràcia participativa però, quin sentit té si ni la meitat dels europeus participen en el punt elemental de la democràcia que és votar cada cinc anys? No és començar la casa per la teulada?
Avui us recomano no us recomano un llibre sinó una col·lecció, Filosofia per profans. Sovint sembla que la filosofia sigui una matèria complicada, plena de conceptes abstractes i difícils, paraules incomprensibles… La filosofia, però, parla de temes que ens afecten a tots i, ben explicada, no és tan difícil d’entendre ni tan llunyana. La llibertat, la sexualitat, el desig o la guerra, entre altres, són temes sobre els que qualsevol persona, sense necessitat de ser filòsof, ha reflexionat alguna vegada. També són temes que han preoucpat a Foucault, Deleuze, Hannah Arendt…
La doctora en filosofia Maite Larrauri i el dibuixant Max uneixen il·lustracions i textos molt didàctics per unir un concepte i un filòsof en uns llibrets que apropen la filosofia als “profans” i els fan sentir-se’n una mica menys i, qui sap, si atrevir-se amb els llibres originials.
Ha mort un gran poeta i ningú, per molta tinta que es vessi aquests dies, podrà explicar qui era millor del que ho han fet, i ho seguiran fent mentre algú els llegeixi, els seus poemes. El més just, doncs, és cedir-li la paraula.
